dimarts, de novembre 20, 2007

De Salses a Guardamar, i Oriola.

Oriola





VICENT SOLER

Oriola fou històricament la segona ciutat del Regne i assumia la capitalitat del migjorn valencià. Aquest paper clau en la història valenciana va durar pràcticament fins el segle XIX, moment en el que el protagonisme i la capitalitat van passar a Alacant. No per casualitat, la cerimònia de baixada al carrer de la seua senyera municipal, l´Oriol, és ben semblant a la del cap i casal, la del Rat Penat.
La seua valencianitat és, per tant, incontestable. I, potser, la presència històrica del valencià a la ciutat és l´aspecte més suggerent que hi podem trobar en tant que avui en dia Oriola és una ciutat de parla castellana
La toponímia és l´evidència més quotidiana del que diem. Perquè, dins del marc urbà, hi ha el Raval Roig, el Vallet, l´Oriolet, la Torre d´en Vergonyes, les Espenyetes o el Cantó Foral. Als afores, Molins, el Raiguero, la Campaneta, el Mos del Bou, el cap Roig, Punta Prima, la Punteta o el Estanyo (estany, massa d´aigua).
Doncs bé, malgrat les aparences, els oriolans actuals en són, cada vegada més, ben conscients de tot això. De fet, quasi com donant una lliçó als mandataris municipals de la capital del Regne (que són molt poc amics de practicar el valencià), Oriola té, des de 2004, una guia monumental de la ciutat trilingüe (castellà, valencià i anglès), coeditada per l´Ajuntament i la Universitat d´Alacant, feta pels arqueòlegs Emili Díaz i Mª Carmen Sánchez; una guia gastronòmica en castellà i valencià, i, a més, davant els principals monuments, hi ha columnes informatives en 4 idiomes, incloent-hi naturalment el valencià.
Reblant el clau d´aquesta consciència valenciana, aquests dies (fins el 23 de novembre) hi ha una exposició en la biblioteca pública de l´Estat Fernando de Loazes de la ciutat amb el títol reivindicatiu d´Oriola, referent de la història i la cultura valenciana. Una exposició patrocinada per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la Conselleria de Cultura i la Universitat d´Alacant i que fou inaugurada amb ocasió d´unes jornades de l´AVL a la ciutat.
L´alcaldessa, Mónica Lorente, participà en la inauguració de les esmentades jornades i es féu representar en l´inici del cicle de conferències amb motiu de l´exposició. Un cicle que acabarà el 20 de desembre amb una mesa redona dels professors Josep Torró (Universitat de València), Antoni Mas i Biel Sansano (Universitat d´Alacant) i, finalment, d´Antoni Bernat (Universitat de les Illes Balears).
En la mateixa portada del catàleg de l´exposició apareix la figura del representant de la ciutat a les Corts valencianes forals -que es pot vore al saló de Corts del Palau de la Generalitat-, un protagonisme testimoniat inequívocament per una reunió d´aquelles Corts a l´església de Sant Jaume d´Oriola el 1488 i que fou commemorada per les actuals Corts en una reunió plenària, 500 anys més tard, a la mateixa església.
Però entre el documents que ara ixen a la llum per al gran públic -la major aportació de l´exposició- hi comptem des d´una edició facsímil del Llibre del Repartiment d´Oriola, del segles XIII i XIV, o de la Crònica de Ramon Muntaner, 1325-1328, on s´hi diu que «parlen de bell catalanesc del món» fins a documents posteriors al Decreto de Nueva Planta (1707), ran de la derrota d´Almansa, com aquell en què s´adverteix al Consell de la ciutat per part del rei que «ha de actuar en adelante en lengua castellana... y arreglarse en los derechos a las leyes de Castilla», o la instrucció pública del 1787 dirigida a que «el maestro no permita que los niños hablen en el idioma valenciano... en lo que contribuyan por su parte los curas párrocos con su celo».
També hi trobem les obres d´oriolans, o d´originaris d´aquesta ciutat, fins ara poc coneguts, que van fer un paper destacat en la preservació del valencià literari en l´època contemporània, com són els periodistes i lletraferits del XIX, Rafael Blasco i Josep Pérez Sánchez. Hi podem afegir el conegut pintor Joaquim Agrassot qui, a més de fer moltes obres de tema valencià, parlava valencià, en una època en què no era freqüent entre la burgesia de València, ciutat on va treballar. Sense negligir el Canto a Valencia d´un jove Miguel Hernández -fill de Vicenterre i Conxeta-, un poema en castellà on mostra, però, un claríssim fervor per la seua identitat valenciana.
Els comissaris de l´exposició -els catedràtics Jesús Millán i Brauli Montoya i la bibliotecària Consol Payà- expliquen que tots els documents que s´hi aporten suposen un patrimoni ben valuós de cara al futur del qual Oriola es pot sentir ben orgullosa. N´estem ben segurs que així serà.

*Catedràtic d´Economia de la Universitat de València

2 comentaris:

Misteri d'Elx ha dit...

Jo una vegada anava en el tren i tenia enfront una dona major, acompanyada circumstancialment en el seient del costat d'un xic de Madrid. Com la senyora s'avorria, es van posar a parlar i va resultar que aquella era d'Oriola, dada que va amollar molt orgullosa. "Ah, Orihuela... ¿Eso es Murcia, no?" -va dir el xic- "No, nosostros somos del Reino" (va dir la senyora, i me'n recordaré tota la vida).

Ah, aprofite per a dir-li a l'autor d'aquest blog que és un catalanista traïdor.

ximotormo ha dit...

Molt curiosa l'anècdota i aclaridora d'una remota conciència comuna que caldria alimentar i enfortir, malgrat que molts polítics de la terra s'entesten a deixar de banda les terres del sud extrem.
El País Valencià segueix més enllà de camí de Trànsits al Cap i Casal.
Pel que fa a la definició de l'autor del bloc afegiria "que tot això i moltes coses més que ara calle i no dic"...