dilluns, de desembre 31, 2007

CAMPANYA CABLE CATALÀ


Arrenca la campanya «Cable català»

Cable Català és una campanya que té per objectiu aconseguir la màxima recepció de canals en català per mitjà de les diferents empreses de televisió per cable. Especialment fan referència a la recepció dels canals de la Televisió de Catalunya (TV3, Canal 33-K3, 3/24, Canal 300 i TVC Internacional), la Televisió Valenciana (Canal 9, Punt 2 i TVV Internacional), la Televisió Balear (IB3), les Emissions Digitals de Catalunya (City TV) i del Grup Canal Català (Canal Català TV). No obstant això, els impulsors de 'Cable Català' no tanquen la porta a ampliar la campanya a d'altres televisions que emetin programació totalment o parcialment en llengua catalana.




SEMPRE EN CATALÀ - del racocatala.cat

Hola i bon any a tothom,
No sé si coneixeu el col·lectiu Català Sempre [http://www.sempre.cat/]. És un grup de persones que s'han proposat parlar sempre en català (sobre tot, per superar aquest costum que tenen la majoria de catalans de passar-se a l'espanyol a la mínima ocasió). La iniciativa va néixer el març i ja són més de 2.000 membres. Per a ser-ne només cal enviar un correu electrònic a catala@sempre.cat. També tenen un grup de debat a Google. He cregut molt interessant publicar aquí el testimoni d'aquest senyor:

-----Jo fa 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans. L'experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona! En contra del que es diu tot sovint, parlar en català arreu i amb tothom no només és possible, sinó francament gratificant. I no visc a Olot ni a Banyoles: visc a Barcelona, i faig vida al Poble Sec i al Raval, on a hores d'ara ben bé la meitat dels habitants són immigrants recents, i encara de l'altra meitat la majoria són castellanoparlants. Els catalanoparlants nadius hi som una migrada minoria. Però viure en català és possible: jo ho he pogut comprovar dia a dia, al llarg d'una dècada. Com ho he pogut comprovar també a llocs que d'entrada semblarien inversemblants, com ara Montcada i Reixac i Alacant.
He tingut algunes experiències positives, i d'altres de negatives, però tampoc no voldria ara perdre'm en anècdotes. M'agradaria, en canvi, comentar alguns aspectes generals que penso que podrien ser d'utilitat pels companys i companyes d'aquesta comunitat del Català Sempre.
Després de deu anys m'he anat fent normes bàsiques que em faciliten tenir les coses clares i no desviar-me del meu objectiu de contribuir a la supervivència de la nostra llengua -que d'això i no de cap altra cosa es tracta. Són les meves guies, i cadascú es fa les seves, és clar, però m'agradaria compartir-les per si són d'interès per algú:
1) Parlo sempre en català a tothom, facin la cara que facin, tinguin el color que tinguin, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes, i només si ells fan evident que no m'entenen i sol·liciten una altra llengua: si no, els parlo en català. És sorprenent la de coses que entenen els turistes si s'acompanyen amb gestos i amabilitat. Però tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d'arribar -corregeixo: sobretot si acaba d'arribar, només em sentirà parlar català des del primer dia. Si ho faig així, he comprovat que mai no s'estranyen ni mai em demanen que canviï. Curiós, oi?
2) Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen: els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, deixo que siguin els fets que parlin per mi, i penso que és molt més potent que em sentin parlar català sense que els pressioni que no que els intenti convèncer.
3) Quan algú que fins ara no ha usat el català s'atreveix a fer-ho, segueixo parlant normal com si res: no em meravello ni els adulo dient falsament que el parlen molt bé. Ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta, això sembla que els dóna seguretat i els anima a seguir. En canvi quan en feia escarafalls, i em mostrava content del canvi, o ho comentava amb d'altres davant d'ells, etc., això tendia a avergonyir-los: els "fa tall" i de seguida ho deixen córrer i tornen al castellà. (De fet, ben mirat no ho és, de contradictori: si afirmem que el normal seria que tothom parlés en català, inclosos els nouvinguts, per què en fem escarafalls? Fent-los festes només demostrem que, de fet, no ho és gens de normal, ni tan sols per a nosaltres, i ells ho capten de seguida! A ningú no li agrada ser un ninot de fira...)
4) No m'enfado mai, ni discuteixo mai sobre si tinc o no dret a parlar català. És una qüestió que no està en discussió, i punt. Els drets no es discuteixen, s'exerceixen. Si algú m'intenta provocar, senzillament no responc: si em pressiona molt, li dic que potser té raó, o potser no. I prou. Una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: "Si tu ho dius..." seguida del silenci. És pura màgia! Ah, i sobretot, sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar!!!
5) Quan algú fa conyeta sobre el meu català, els responc amb la mateixa moneda, girant-lis la truita. Per exemple, uns paquistanis del barri al principi reien quan m'hi dirigia en català, tot dient "hi hi hi, catalan, hi hi hi"...i jo els responia sempre dient, en to burleta "hi hi hi, urdu, hi hi hi"... I la conyeta es va acabar ben aviat. Avui no diuen res, i un d'ells m'ha començat a parlar en català! Si no veig manera de girar la truita, senzillament no responc, com si sentís ploure.
6) No tolero els "intèrprets" ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen perquè "pobrets" ells no en saben, o els que tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, "oberts i solidaris" que tu, etc etc. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber, molt seriosament -sempre sense enfadar- me ni discutir- que jo ja sóc grandet i que ja em defenso tot solet pel món, o bé els dic que el meu interlocutor sembla prou intel·ligent, que aquesta conversa és entre ell i jo, i que em sembla una falta de respecte que el tractin de subnormal com ho estan fent. Res més, amb això sol haver-n'hi prou. La immensa majoria de les vegades, el "traductor espontani" ho deixa córrer, i l'immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al "salvador" espanyolista. No és broma, proveu-ho!
7) Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: "Per què?" Això normalment li trenca totes les defenses, es queda de pasta de moniato perquè no s'ho espera, és probablement la primera vegada que li ho pregunten així sense embuts. Però gairebé mai s'ofèn, si no és que es tracta d'un militant anti-català, que sol defensar-se amb el rotllo de "estamos en España y a mi nadie me puede obligar bla bla bla". I jo els dic, novament amb tota amabilitat, que té raó, que ningú no els pot obligar a tenir més cultura de la que tenen. I és quan s'enfaden per això que ja els tinc enganxats: "Ho veus, com sí que m'entens?" I si es posen molt idiotes, passo d'ells: adéu, ja trobaré un altre bar, botiga o el que sigui on la gent sigui més educada, i els ho faig saber mentre marxo.
Pel que fa als que realment no entenen el català perquè porten molt poc temps aquí o veritablement no han tingut oportunitat d'estar- hi en contacte, normalment no s'enfaden i responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és "bé, sempre ets a temps per començar, no?" o "tranquil, ja l'aniràs entenent, és molt fàcil", o alguna cosa per l'estil. I un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat -demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m'acaba entenent o crida algú que m'entengui. Quan això passa, no m'oblido mai de despedir-me amablement del nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: "adéu i gràcies"!
Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, espero que a algú li puguin ser útils.
Editat al dia 31 de desembre de 2007 a les 19:20

ENDAVANT LES ATXES!!!! INFORMACION D'AVUI


PREPARATIVOS PARA UNA NOCHE MÁGICA Las «atxes» brillan con más fulgor
La Comisión de Fiestas de Avenida Candalix se une a la tradición de la quema de antorchas el día del Roscón


Fotos de la noticia
M. J. SANMARTÍN La Comisión de Fiestas de Avenida Candalix volverá a fomentar este año la tradición de quemar las «atxes» la noche de Reyes, repitiendo así la experiencia piloto del pasado año.
El secretario de la comisión, José Francisco Díaz, explicó que desde Avenida Candalix se pretende «contribuir a fomentar esta tradición ilicitana que aún continúa en El Raval y en la plaza de San Jaume». Asimismo, la iniciativa también servirá para recaudar algunos fondos para esta comisión de fiestas y, por ello, sus miembros se han esforzado y han aprendido a realizar estas singulares antorchas. Así, los socios de este colectivo que surgió hace ahora poco más de un año han estado trabajando hasta ayer mismo todos los domingos de los últimos tres meses para realizar alrededor de 120 «atxes».

La comisión de fiestas las pondrá a la venta por un precio de tres euros entre los ilicitanos que quieran formar parte de la tradición y acercarse por este barrio, ya sea para adquirirlas y llevárselas o participar allí mismo en la quema. Concretamente, los miembros de la comisión de fiestas estarán en la plaza situada junto a la Cruz Roja, cerca de la calle del mismo nombre, el próximo viernes, a partir de las cuatro de la tarde, y el sábado tras la cabalgata de los Reyes Magos. Además de la quema de las «atxes», la comisión recibirá allí mismo la visita de Melchor, Gaspar y Baltasar, que han acordado visitarles sobre las 23.30 horas, tras la cabalgata, y antes de iniciar su larga noche de trabajo repartiendo todos los regalos.
Por otro lado, donde también se repetirán las escenas que quema de las «atxes» en la plaza de San Jaume, donde tiene su taller de palma y comercio de dátiles una conocida familia de palmereros ilicitanos que siempre han mantenido viva la tradición y que, un año más, también venderán «atxes» para la noche de Reyes. Francisco Serrano Valero señaló que ya son sus nietos los que se encargan ahora de realizarlas en el campo. «En unos días, el jueves o el viernes, se comenzarán a vender» por un precio de entre tres y cinco euros, «dependiendo del tamaño» y expresó que sí se nota que cada año participa más gente.
Tradición

La antigua tradición consistía en que los niños quemaban estas singulares antorchas la noche de Reyes en la puerta de sus casas, que entonces eran plantas bajas, para iluminar simbólicamente el camino a los Reyes Magos. Con el tiempo, esta costumbre estuvo a punto de desaparecer y se mantuvo latente gracias principalmente al gremio de los palmereros, que continuaban con esta costumbre en el ámbito familiar. Hoy en día, parece que está resurgiendo y los lugares de la quema, las puertas de las casas particulares, se han sustituido por determinadas plazas o zonas en Elche que siguen manteniendo esta tradición. Éste es el caso de la plaza de San Jaume y el barrio de El Raval, al que se sumará por segundo año el lugar elegido por la Comisión de Fiestas de Avenida Candalix.


MÉS INFORMACIÓ I FOTOS A:



divendres, de desembre 28, 2007

OLENTZERO 2007 - TRIBUNA.CAT

DIGUEU SI NO US SONA LA SITUACIÓ...

Olentzero i els seus regals, també sota sospita

28/12/2007 · Bilbo
Imagineu-vos l'estampa: un tipus que de nit baixa de les muntanyes basques, porta txapela, la cara bruta de carbó "en plan comando", com si volgués fer-se encara més fonedís amb la foscor, que camina amb recel mirant a esquerra i dreta per no ser vist i que va carregat amb un gran sac a l'esquena. Si es topa amb un dels habituals controls de la Guàrdia Civil a les carreteres d'Euskal Herria, té molts números per ser confós amb un membre d'ETA a punt de cometre un atemptat amb la bossa que porta carregada d'explosius. I en canvi, allò que arrossega no són explosius sinó regals per als nens bascos. És l'Olentzero, qui cada any té més difícil repartir les joguines la nit del 24 al 25 de desembre. A la competència del Pare Noel anglosaxó i la dels Reis Mags d'Orient, cal afegir-hi la persecució de la Guàrdia Civil.

Fa uns anys, una patrulla de la Benemérita va segrestar, de matinada, un ninot que representava l'Olentzero a la plaça d'una vila navarresa. L'endemà, l'Olentzero va aparèixer a la cuneta d'una carretera comarcal tirotejat. Dos agents van ser expedientats. Bé, doncs, com que tot és susceptible d'empitjorar, aquest any el mític carboner basc ho ha tingut més complicat encara per fer la seva feina, com si també l'afectés l'ofensiva desfermada per l'Estat espanyol contra tots els sectors de l'esquerra abertzale. A l'Olentzero, pobre, alguns també volen fer-li pagar la factura del trencament de la treva d'ETA i de la ruptura del procés de pau.

A Pamplona, ciutat que els socialistes van regalar literalment a UPN en les últimes eleccions municipals, la cavalcada de l'Olentzero pateix el mobbing de Yolanda Barcina, l'alcaldessa. Per aquesta dona i la gent del seu partit, l'extrema dreta navarresa, Olentzero és sinònim de basquisme i, per tant, un personatge que cal desterrar de la comunitat foral, ja que pot exercir una influència negativa entre els més petits. El carboner parla euskera!

Des de l'any 2003 el setge és total i també econòmic. L'ajuntament d'UPN exigeix als veïns que organitzen la cavalcada de l'Olentzero una mena d'impost reaccionari, una fiança de mil euros per assegurar-se que durant el recorregut no es mostraran símbols o reivindicacions polítiques (basquistes, és clar). Els veïns ho consideren un despropòsit, l'any passat es van negar a pagar la fiança i l'ajuntament els ha acabat multant amb 24 mil euros. El delicte: haver participat en una festa popular i en un cas –mireu fins on arriba el zel i l'obsessió d'UPN– s'ha arribat a multar una persona per "portar txapela". A més, la cavalcada de l'Olentzero pateix una nombrosa escorta policial, agents locals que identifiquen els organitzadors i que prenen nota de les matrícules dels tractors que estiren les plataformes des de les quals es llencen caramels als més petits.

Totes aquestes molèsties, per suposat, no les tenen els Reis quan visiten Pamplona. L'alcaldessa Barcina, molt monàrquica ella, té la deferència, fins i tot, de convidar Gaspar, Melcior i Baltasar a saludar des de la balconada de l'ajuntament. Enguany, els d'UPN han tingut un bon ensurt. Dies abans de Nadal l'ajuntament va penjar una enquesta en la seva pàgina web amb aquesta pregunta gens innocent: "Qui prefereix que li deixi els regals per Nadal?" El 88% va respondre que l'Olentzero, l'11'1% els Reis i un 0'9% el Pare Noel. Davant aquests resultats contundents, l'equip de Yolanda Barcina va decidir retirar "temporalment" l'enquesta per "realitzar alguns ajustaments". Fet que demostra no sols l'esperit nadalenc de la dreta espanyola-navarresa, sinó també com reacciona davant els resultats d'una consulta democrática que li és adversa. Simplement, no els accepta i fa desaparèixer l'enquesta, com si mai l'hagués plantejat.

Els socialistes navarresos, per cert, callen, deixen fer a UPN i, ja posats, li aproven fins i tot els pressupostos pel 2008 al president de la comunitat, Miguel Sanz, company de partit de Barcina. Si tenen por d'una enquesta impulsada per ells mateixos i guanyada per l'Olentzero, com no han de tenir por d'una consulta d'autodeterminació que regali als basco-navarresos la possibilitat d'un futur de llibertat i sobirania? A més d'un li agradaria il.legalitzar també al carboner basc sota l'acusació de pertànyer o de col.laborar amb banda armada. No diu el jutge Garzón que "tot és ETA"?

dilluns, de desembre 24, 2007

LLIBRES I POCA VERGONYA

La Barbaritat Valenciana ha deixat perdre dos milions d'euros en subvencions del govern central a llibres per a les biblioteques públiques.

No han volgut fer la seua part, donar dos milions més del seu pressupost que d'una manera tan esplèndida balafien (vegeu els 9 milions d'€ de la visita del papa).

Es veu clarament quines coses interessen i quines s'estimen més censurar, prohibir o amagar.

Hem sigut l'única "autonomia" que no ha accedit a aquesta subvenció. És aquesta la seua manera de gestionar els diners públics? I encara no els ha caigut la cara de vergonya?...




Vegeu també aquesta opinió del Levante d'avui

Llibres i poca vergonya. Salvador Vendrell
La Generalitat Valenciana té diners, i força, per a emprendre tots els grans projectes emblemàtics: la Copa de l´Amèrica, la Fórmula 1, el Palau de les Arts i la vinguda del papa a les nostres terres. El govern valencià, però, no té diners per a llibres. Les nostres biblioteques públiques perdran quatre milions, perquè la Generalitat no disposa dels fons necessaris per a poder accedir al pla estatal que preveu l´aportació de dos milions d´euros per part del Govern central que han de ser correspostos amb dos milions més del Consell. La directora general del Llibre, Arxius i Biblioteques, Silvia Caballer, intenta culpar l´actitud de l´executiu, perquè ha rebutjat totes les solucions possibles que s´han proposat des de València. No té raó, la nostra directora, i no té tampoc cap excusa convincent. Ella havia d´haver previst la subvenció en els seus pressupostos, sobretot, perquè es tracta d´un pla que no és nou. Això és la primera faena que cal que s´ensenye a fer a un càrrec de l´administració. Però és més fort encara que, sense que li caiga la cara de vergonya, s´atrevisca a sol·licitar que es faça efectiu el conveni només amb els diners del ministeri. Es pot tenir més barra? Quanta raó que té Rosa Serrano que, com a presidenta de l´Associació d´Editors del País Valencià, diu que els professionals del negoci editorial són sempre la Cendrellosa del conte. I quan demana, molt oportunament, que, si decideixen aplicar una política d´austeritat, haurien de fer-la extensiva a tots i no només als professionals del llibre. I jo afegiria que no es tracta únicament dels professionals, també dels lectors. De quants llibres no disposarem, els lectors, en les nostres biblioteques públiques? Quants se´n poden comprar amb quatre milions d´euros? Aquestes són les mesures que el Govern Valencià diu que ja ha pres, abans de l´informe PISA, sobre el foment de la lectura?

dijous, de desembre 20, 2007

Ensurt de bon matí



Avui he tingut un ensurt quan he reconegut els protagonistes d'un fet violent.

Estava disposat a desdejunar després d'acomiadar la família que anava a escola, avui tinc el luxe de treballar tard i puc començar el dia a poc a poc, he posat la tele i mentre anava canviant d'emissora he anat a caure a Canal 9 (sí, encara no l'he desintonitzat) i he vist el meu amic d'infantesa Frederic Ferri que parlava d'un robatori al nostre poble.
Immediatament he reconegut la casa i els seus habitants i m'he espantat en imaginar-me el pànic que suposa una agressió així a casa i amb la família a dins.


Últimament vinc sentint notícies preocupants sobre la inseguretat a la comarca de la Costera i a la resta del País Valencià, algú no està fent bé la seua feina i es preocupa més de la lluita política que de solucionar els veritables problemes del ciutadà, ja fa temps que es demana més vigilància als pobles petits de la comarca i els assalts i robatoris continuen.
Potser amb una força de seguretat arrelada al territori que conega la gent i es vega reconeguda pel ciutadà aquestes coses no passarien, eixa feina no es pot fer amb un cos militaritzat i encastellat a la seua caserna, eixa policia autonòmica com altres que hi ha a l'estat espanyol és el que cal.

Pel que es diu al Levante d'avui sembla un assalt poc preparat d'algú inexpert o que comença, espere que caiguen prompte.


Ocho encapuchados torturan durante una hora a una familia en el asalto a su chalé en Rotglà
01:41
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
Unos encapuchados asaltaron en la madrugada de ayer el chalé de un empresario de Rotglà i Corberà (la Costera) y, tras golpearlo con una llave inglesa en la cabeza, le maniataron y obligaron a su mujer a darles las joyas y el dinero de la caja fuerte. Ricard Gallego, Xàtiva

Para sonsacar al matrimonio, de 36 y 34 años, los delincuentes «nos dijeron varias veces que si no colaborábamos se llevarían a nuestros pequeños», dos niños de dos y cuatro, que dormían en ese momento en una habitación contigua y que «no llegaron a despertarse pese al follón», según relató ayer a Levante-EMV la mujer del empresario, todavía «aturdida» por el suceso.
Cuatro de los ocho miembros de la banda habían logrado acceder a la vivienda por una puerta trasera mientras dormían sus moradores. El resto se quedó vigilante en el jardín. El primero en darse cuenta de la presencia de los intrusos fue el propietario, que llegó a forcejear con uno de ellos, pero rápidamente fue reducido con un golpe de llave inglesa que le causó una fuerte hemorragia y que precisó 14 puntos de sutura.
Tras atar de manos al marido, los asaltantes se llevaron a la esposa: «Me sacaron a empujones de la cama y me dijeron que les dijera dónde estaba la caja fuerte porque decían que les habían dado información de que guardábamos mucho dinero en casa», contó la mujer.
Rechazaron llevarse un Audi Q7
«Pero nosotros -continuó- no solemos tener dinero en metálico. Les dije que se llevaran el todoterreno que nos acabamos de comprar, un Audi Q7. Incluso les di las llaves y todo, pero cuando se iban, me las devolvieron. Sólo querían dinero y joyas».
Finalmente, según detalló, los delincuentes lograron llevarse un botín de unos 600 euros en metálico y «las joyas de 14 años de casada», cuyo valor económico no supo cuantificar. Los asaltantes también entraron a la vivienda contigua, habitada por los padres del empresario. Allí, después de amedrantar a los ancianos, lograron robar las joyas del matrimonio y una pequeña cantidad de dinero en metálico, según la denuncia.
«Fue una experiencia horrible. Estuvieron más de una hora recorriendo la casa, buscando dinero y objetos de valor por todas partes; me tuvieron dando vueltas por el chalé sin saber cómo estaban mi marido y mis hijos», recalcó la mujer, que ayer recibió innumerables muestras de solidaridad de vecinos y familiares.
Relacionado con otros atracos
Fuentes de la Guardia Civil relacionan este asalto con otros que se habían producido semanas atrás en la zona de Banyeres de Mariola y Alcoi.
Estas mismas fuentes señalan que la banda que cometió el asalto en Rotglà i Corberà podría estar integrado por delincuentes «poco especializados» o que manejan una información «equivocada». Este tipo de golpes, con un operativo de ocho personas, aclararon las mismas fuentes, buscan «objetivos muy concretos y después de una vigilancia exhaustiva», de la que careció este robo, explicaron.
El caso está siendo investigado por los agentes de la policía judicial de la Guardia Civil de Canals, que durante todo el día de ayer se dedicaron a buscar huellas e indicios que les puedan llevar a los asaltantes. Éstos se dejaron en su huida algunas prendas de abrigo, tales como bufandas y guantes.

diumenge, de desembre 16, 2007

15 dies i deja vu

Han passat tantes coses en quinze dies, mani 1-D, execució d'ETA i consegüent onada espanyolista coincident amb el 6-D, fins i tot el PP s'ha tret la seua carassa democràtica i s'ha atrevit a fer allò que el PSOE va intentar i no va aconseguir, el tancament de tv3 al País Valencià...
Quinze dies i tantes coses a dir i jo de feina fins a dalt, exàmens, correccions, compromissos diversos i l'inevitable refredat de les primeres gelors de desembre.

Hi ha coses que no canvien i que van a més, (uns creen l'ambient-pp-, altres s'ho miren i no actuen -psoe-, i altres executen- feixistes-) fins quan?

mireu això:

Testenguaret. | Retroenllaços. | diumenge, 16 de desembre de 2007 | 08:35h
Nou atac feixista, ara a Sueca, segons informa Levante-EMV, una vintena de membres del GAV atacaren el Casal Jaume I de Sueca mentre es feia la presentació del llibre “Èric i l’exèrcit del Fènix” amb el propi Èric Bertran. Els atacants feriren de consideració a diferents assistents a l’acte que necessitaren d’atenció mèdica d’urgències. Els atacants utilitzaren cascos de moto i cadenes mentre increpaven els assistents i al propi Èric Bertran. A hores d’ara no s’ha realitzat cap detenció. No és la primera volta que el Casal Jaume I de Sueca ha estat atacat, fa uns dies va patir un atac fals de bomba.

Més informació ultimtocteatre

cucarella | diumenge, 16 de desembre de 2007 | 12:11h

Quan el PSOE de Juan Lerma va arrasar al País Valencià en aquelles primeres eleccions al Parlament Valencià, calia esperar que per fi s’aturaria la violencia terrorista de l’espanyolisme blavero; calia esperar que s’acabaria la impunitat amb què aquest terrorisme havia actuat al País Valencià gràcies a la UCD; calia esperar que, per fi, coneixeríem els autors i els còmplices de l’atemptat terrorista a Joan Fuster. En comptes d’això, però, Juan Lerma va aprovar l’himno que canta “para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar”, i que l’extrema dreta brama amb tanta passió espanyolista.

Avui el PSOE no governa la Generalitat Valenciana. Però Governa a Espanya, i al capdavant de la Delegación del Gobierno hi ha un militant del PSOE, Antonio Bernabé. Continuen les bombes i les agressions a partits polítics i sindicats, entitats culturals i persones per part de l’espanyolisme blavero. I avui Bernabé, com abans Lerma, calla I deixa fer als terroristes espanyols. Sens dubte perquè està convençut que fan un gran servei a la “unidad de España”. Sens dubte està convençut, com el terroristes que entraren al Casal Jaume I de Sueca, que Éric Beltran ha de morir a la foguera, perquè el foc no fa cosconelles: mata. L’Éric, doncs, ha de morir i tots els qui defensem la mateixa nació que l’Éric també. I qui diu morir a la foguera diu morir d’una bomba a la porta de casa o d’una pallissa en tornar-te’n cap a casa.

No ha canviat gens la cosa. Avui com abans, el PSOE dóna el mateix suport a la callandeta al terrorisme blavero. I tots dos, espanyols ultres de GAV i espanyols progres del PSOE, canten abrandats la cançó que els agermana en el mateix objectiu estratègic, amb l’acció terrorista d’uns i amb l’omissió democràtica dels altres: “Para ofrendar nuevas glorias a España”.