LA MISÈRIA, Manel Rodrígez Castelló a Levante-EMV

Si per alguna cosa paga la pena llegir el periòdic Levante-EMV és per alguna de les brillants col·laboracions de la secció Panorama, i especialment per alguna columna d'opinió com aquesta:

LA MISÈRIA per Manel Rodrígez Castelló

La pregunta és fins quan es mantindrà dempeus el miratge valencià que, contra la rotunda evidència de les xifres, projecta en l´imaginari col·lectiu la il·lusió d´un oasi en el desert. Les ones de la crisi ja s´emporten el castell d´arena que tan alegrement va aixecar al País Valencià la trama que conformen gorvernants i empresaris de la xauxa, amb el beneplàcit d´una societat contenta amb les molletes que li queien del festí de les feres, les últimes despulles de la carronya i el bombardeig sistemàtic de gasofa verbal i imatges de quinzet. La riquesa, ara ho sabem, pot ser enganyosa, però la misèria és incontestable. Superades totes les cotes de la indigència política i moral que encara anomenem democràcia valenciana, està per veure en quin punt l´empobriment material desfarà el somni infantil en què ens han entretingut per a major glòria dels seus negocis i privilegis. Desempolsegaran, una vegada més, la teoria del contuberni dels vells manuals franquistes per negar les dades de l´Institut Nacional d´Estadística que situen el país a la cua espanyola de creixement del PIB i una renda per càpita molt inferior a la mitjana. Diran que a Europa ens tenen mania i enveja perquè l´informe Auken torna a posar el dit en la nafra urbanicida, o que el fracàs escolar és un invent dels mestres. Deia Unamuno que ens ofegava l´estètica, però amb un mínim de sentit estètic mai no hauríem permès l´espectacle macabre del formigó emmerdant la terra. El que ofega és el miratge i la desmemòria de nous, efímers rics, la gran falla de cartó pedra. Impassible com un cadàver, el President vestit per Orange, insisteix amb la recepta que ens fa pobres i ens empeny una mica més cap a l´abisme amb el verí de la rajola. La pregunta és: i després qui, i després què?