| |  |  |  |  |
La història d'Elx, una història unida a la set, ens recorda que l'aigua és un bé preuat; la ciutat ho té enregistrat a foc en el seua passat; Pere Ibarra ens ho evidencià assenyalant amb una taca blava els papers de l'Arxiu d'Elx que parlaven d'aigua. Poques generacions cal anar enrere en el temps per a trobar-se centenars de jornalers immigrant a Oran, expulsats del camp d'Elx per la sequera. Elx ha begut l'aigua dels altres, i ha regat les sobres dels demés. No anem a negar el mèrit que té saber aprofitar qualsevol líquid aquós que flueix per una sèquia: aigües salmaies, residuals o de desembocadura de riu. Els nostres avantpassats somniaven fa cinc-cents anys en un transvasament Xúquer-Vinalopó, cent vint anys en portar-se aigües del riu Ebre, i, abans de tot això, ja estava el consistori tramitant la dessecació de la llacuna de Villena en favor del camp d'Elx. Per la propietat d'aigües, Elx ha encetat plets amb quasi tots el municipis del Vinalopó. Il·licitans ha hagut abraonats a pics i pales foradant les serres eixutes de El Ferriol o les de Crevillent, buscaven l'aigua que els calia i no tenien; i miraven de reüll, i amb justificada enveja, com regaven a manta a la Vega Baixa o a l'Horta de València, i sense pagar un cèntim.
L'any que ve, farà 220 anys que brollà la primera font d'aigua per a beure a la ciutat; l'aigua dolça, que, paral·lela a la salada, venia de la font de Barrena, d'Asp. Fins aleshores els vint mil habitants només podien comptar amb l'aigua del cel, escassa i irregular, i la que repartien els aiguaders, carregada amb càntirs i bótes des dels pobles veïns. Les primeres fonts no conegueren una ràpida expansió, més bé interrupcions primerenques en el reduït cabal que subministraven. Cal esperar a la primera dècada del segle vint perquè córrega aigua dolça per les fonts noves de l'Alcoraia, d'Alacant, aigua privada, aigua pagada. Tenir aigua a Elx, per a beure o per a regar, ha sigut una oportunitat de fer negoci per als vius.
Ensenyar la importància de l'aigua, i donar l'oportunitat als ciutadans d'aprendre a fer un ús racional d'un recurs escàs i imprescindible com aquest, hauria de ser tasca inajornable. No és assumpte per a campanyes cares de propaganda de temporada, o una flor d'estiu com una exposició, cal una pedagogia permanent. L'Institut c'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó proposa a les institucions públiques i privades, que es cree un Museu de l'Aigua a Elx.
Hi ha a la ciutat i a la resta de la comarca molts i valuosos recursos patrimonials, com per a dotar al museu dels suficients elements de contingut, i justificació històrica no en falta. Aquest s'hauria de fixar, entre d'altres, el propòsit de donar a conèixer aquesta vessant de la història d'Elx, i de la resta de la comarca, i advertir, valorar i aconsellar sobre l'ús correcte de l'aigua. La recuperació del patrimoni hidràulic (Molí Vell, aqüeductes de l'aigua dolça i salada, dipòsits de l'Alcoraia, xarxa de sèquies dels horts, etc.) i la vinculació d'aquest al Museu de l'Aigua reforçarien la conservació i la difusió d'un patrimoni i unes idees que venen del passat, però que ens calen per a construir un futur savi, respectuós i sostenible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada