Hola i bon any a tothom,
No sé si coneixeu el col·lectiu Català Sempre [
http://www.sempre.cat/]. És un grup de persones que s'han proposat parlar sempre en català (sobre tot, per superar aquest costum que tenen la majoria de catalans de passar-se a l'espanyol a la mínima ocasió). La iniciativa va néixer el març i ja són més de 2.000 membres. Per a ser-ne només cal enviar un correu electrònic a
catala@sempre.cat. També tenen un
grup de debat a Google. He cregut molt interessant publicar aquí el testimoni d'aquest senyor:
-----Jo fa 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans. L'experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona! En contra del que es diu tot sovint, parlar en català arreu i amb tothom no només és possible, sinó francament gratificant. I no visc a Olot ni a Banyoles: visc a Barcelona, i faig vida al Poble Sec i al Raval, on a hores d'ara ben bé la meitat dels habitants són immigrants recents, i encara de l'altra meitat la majoria són castellanoparlants. Els catalanoparlants nadius hi som una migrada minoria. Però viure en català és possible: jo ho he pogut comprovar dia a dia, al llarg d'una dècada. Com ho he pogut comprovar també a llocs que d'entrada semblarien inversemblants, com ara Montcada i Reixac i Alacant.
He tingut algunes experiències positives, i d'altres de negatives, però tampoc no voldria ara perdre'm en anècdotes. M'agradaria, en canvi, comentar alguns aspectes generals que penso que podrien ser d'utilitat pels companys i companyes d'aquesta comunitat del
Català Sempre.
Després de deu anys m'he anat fent normes bàsiques que em faciliten tenir les coses clares i no desviar-me del meu objectiu de contribuir a la supervivència de la nostra llengua -que d'això i no de cap altra cosa es tracta. Són les meves guies, i cadascú es fa les seves, és clar, però m'agradaria compartir-les per si són d'interès per algú:
1) Parlo sempre en català a tothom, facin la cara que facin, tinguin el color que tinguin, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes, i només si ells fan evident que no m'entenen i sol·liciten una altra llengua: si no, els parlo en català. És sorprenent la de coses que entenen els turistes si s'acompanyen amb gestos i amabilitat. Però tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d'arribar -corregeixo: sobretot si acaba d'arribar, només em sentirà parlar català des del primer dia. Si ho faig així, he comprovat que mai no s'estranyen ni mai em demanen que canviï. Curiós, oi?
2) Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen: els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, deixo que siguin els fets que parlin per mi, i penso que és molt més potent que em sentin parlar català sense que els pressioni que no que els intenti convèncer.
3) Quan algú que fins ara no ha usat el català s'atreveix a fer-ho, segueixo parlant normal com si res: no em meravello ni els adulo dient falsament que el parlen molt bé. Ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta, això sembla que els dóna seguretat i els anima a seguir. En canvi quan en feia escarafalls, i em mostrava content del canvi, o ho comentava amb d'altres davant d'ells, etc., això tendia a avergonyir-los: els "fa tall" i de seguida ho deixen córrer i tornen al castellà. (De fet, ben mirat no ho és, de contradictori: si afirmem que el normal seria que tothom parlés en català, inclosos els nouvinguts, per què en fem escarafalls? Fent-los festes només demostrem que, de fet, no ho és gens de normal, ni tan sols per a nosaltres, i ells ho capten de seguida! A ningú no li agrada ser un ninot de fira...)
4) No m'enfado mai, ni discuteixo mai sobre si tinc o no dret a parlar català. És una qüestió que no està en discussió, i punt. Els drets no es discuteixen, s'exerceixen. Si algú m'intenta provocar, senzillament no responc: si em pressiona molt, li dic que potser té raó, o potser no. I prou. Una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: "Si tu ho dius..." seguida del silenci. És pura màgia! Ah, i sobretot, sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar!!!
5) Quan algú fa conyeta sobre el meu català, els responc amb la mateixa moneda, girant-lis la truita. Per exemple, uns paquistanis del barri al principi reien quan m'hi dirigia en català, tot dient "hi hi hi, catalan, hi hi hi"...i jo els responia sempre dient, en to burleta "hi hi hi, urdu, hi hi hi"... I la conyeta es va acabar ben aviat. Avui no diuen res, i un d'ells m'ha començat a parlar en català! Si no veig manera de girar la truita, senzillament no responc, com si sentís ploure.
6) No tolero els "intèrprets" ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen perquè "pobrets" ells no en saben, o els que tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, "oberts i solidaris" que tu, etc etc. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber, molt seriosament -sempre sense enfadar- me ni discutir- que jo ja sóc grandet i que ja em defenso tot solet pel món, o bé els dic que el meu interlocutor sembla prou intel·ligent, que aquesta conversa és entre ell i jo, i que em sembla una falta de respecte que el tractin de subnormal com ho estan fent. Res més, amb això sol haver-n'hi prou. La immensa majoria de les vegades, el "traductor espontani" ho deixa córrer, i l'immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al "salvador" espanyolista. No és broma, proveu-ho!
7) Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: "Per què?" Això normalment li trenca totes les defenses, es queda de pasta de moniato perquè no s'ho espera, és probablement la primera vegada que li ho pregunten així sense embuts. Però gairebé mai s'ofèn, si no és que es tracta d'un militant anti-català, que sol defensar-se amb el rotllo de "estamos en España y a mi nadie me puede obligar bla bla bla". I jo els dic, novament amb tota amabilitat, que té raó, que ningú no els pot obligar a tenir més cultura de la que tenen. I és quan s'enfaden per això que ja els tinc enganxats: "Ho veus, com sí que m'entens?" I si es posen molt idiotes, passo d'ells: adéu, ja trobaré un altre bar, botiga o el que sigui on la gent sigui més educada, i els ho faig saber mentre marxo.
Pel que fa als que realment no entenen el català perquè porten molt poc temps aquí o veritablement no han tingut oportunitat d'estar- hi en contacte, normalment no s'enfaden i responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és "bé, sempre ets a temps per començar, no?" o "tranquil, ja l'aniràs entenent, és molt fàcil", o alguna cosa per l'estil. I un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat -demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m'acaba entenent o crida algú que m'entengui. Quan això passa, no m'oblido mai de despedir-me amablement del nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: "adéu i gràcies"!
Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, espero que a algú li puguin ser útils.
Editat al dia 31 de desembre de 2007 a les 19:20
El projecte Musiquetes per la Bressola 
El consistori de Perpinyà ha començat a aplicar la resolució aprovada l'octubre de 2007 en la que va decidir per unanimitat 
