dilluns, d’octubre 15, 2007

Editorial de vilaweb d'avui, aclaridor Vicent Partal

DILLUNS, 15/10/2007 - 06:00h
El fracàs de la fraternitat

L'èxit de la cultura catalana a Frankfurt ha propiciat un esclat de fúria mal dissimulada en molts ambients intel·lectuals espanyols, el darrer dels quals un editorial, impagable de tan paranoic i ridícul que era, publicat ahir pel diari 'El País'. Ara, més enllà de l'anècdota, allò que s'ha manifestat aquests dies és un altre gran fracàs de la transició: trenta anys després, tot allò de la 'fraternitat dels pobles d'Espanya' se n'ha anat en orris. I això significa que és Espanya, i no nosaltres, qui ha perdut una gran oportunitat. Potser la darrera.

El 1975 els independentistes eren quatre gats, literalment. Potser perquè molts no enteníem allò que de debò passava, però sobretot perquè l'oposició antifranquista havia posat pertot com a divisa secundària després del famós 'llibertat, amnistia i estatut d'autonomia', la fraternitat dels 'pobles d'Espanya', dels 'pobles ibèrics', dels 'pobles de l'estat' i tot de variants semblants. L'anàlisi que quasi tothom compartia era que l'opressió nacional era una conseqüència del franquisme i que, mort el règim, era possible d'imaginar un estat en què la convivència entre les nacions fos fraternal i diferent, sense subordinació ni oposició.

És cert que era sobretot des del nostre país que es posava l'èmfasi en això. Hi ha un miler d'anècdotes que expliquen que a Madrid no ho veien igual. En recorde una que conta Eliseu Climent: en el famós concert de Raimon a Madrid un dirigent de l'oposició clandestina li va dir amb desgana que ja ens donarien l'autonomia, als valencians... Encara es movien en la clandestinitat, però ja es pensaven que eren ells qui havien de donar l'autonomia i que els altres hauríem d'estar-los agraïts!

El cas és que han passat trenta anys i, si deixem de banda la descentralització administrativa, no hem avançat gaire. Els espanyols s'irriten per cada pas endavant que fem, per cada acte de normalitat; molts tenim fins i tot la sensació que cada volta s'irriten més. I que s'irriten els espanyol de dreta i els espanyols d'esquerra. I que no hi ha res a fer.

La fraternitat és impossible, si l'altre no sap fer res tret de protestar, renegar i maleir. La fraternitat és cosa de dos; ha de ser cosa de dos, si vol ser. I de fraternals, entre ells no se'n veu ni un, ni mig, ni cap. Aquests dies a Frankfurt podrien haver-se alegrat, els espanyols, del fet que una cultura 'espanyola' (fraternalment, si més no) acaparés l'atenció de tot el món, que un escriptor 'espanyol' (fraternalment, si més no) com és Quim Monzó triomfara en el discurs inaugural, o que un altre escriptor 'espanyol' (fraternalment, si més no) com és Jaume Cabré tinguera el llibre de la Fira, reconegut pels crítics alemanys. No solament no ho han fet, no solament no han expressat gens de satisfacció, sinó que ens han maltractat, ens han insultat, han fet pallassades com ara escriure una columna en turc, han manipulat els fets convertint una sola pregunta d'un sol periodista en una mena de clam contra el català, han amagat tot aspecte positius i han realçat fins a l'exageració qualsevol coseta que no acabara d'anar bé...

Sincerament, ells hi perden. Llegir els diaris nacionalistes espanyols (de Barcelona o de Madrid) ha estat aquests dies una lliçó. Als anys setanta molta gent va mirar de bastir un pont, molta gent des d'ací va creure que una altra Espanya era possible, però avui, i vist com les gasten, tot això és simplement una monumental pèrdua de temps. Ells no tenen gens de ganes ni de ser fraternals ni de ser amables, ni tan sols de ser educats, ni de res de res. I no sé si saben on ens van portant, però cada volta que ensenyen aquesta cara seua, tan visceral, rabiosa i intolerant, també ens allunyen més d'una fraternitat que segurament ells mai no han ni acabat d'entendre. Ja s'ho faran.

dimecres, d’octubre 03, 2007

CORRELLENGUA A ELX 2007

EL CATALÀ COM A ELEMENT D'INTEGRACIÓ I DE COHESIÓ

PEL NOSTRE VALENCIÀ, EL CATALÀ DE TOTS !!

El Correllengua és la iniciativa per la llengua que anualment mou més persones arreu del país; prova d'això és l'èxit de participació de l'any passat, que va mobilitzar més de 300.000 persones, realizant-se més de mig miler d'actes arreu del país.


dijous,4 d'octubre a les 10:30hores: Arribada del Correllengua al Gran Teatre, amb l'actuació del grup “pallassomania” d'Elx, presenta l'obra “DE NASSOS” Teatre participatiu. Aquesta obra està dirigida per als xiquets i xiquetes d'infantil del col·legis de Primària. Una animació plena de sorpreses, jocs, fantasia i moltes altres coses, però, sobretot, molta diversió. Una meravellosa còmedia, en la que fará falta, l´ajuda de tots els xiquets i on podrem disfrutar tant els menuts com els grans. Duració: 1hora aproximadament.


dijous, 4 d'octubre a les 20:00hores: Eixim des de el Casal amb la flama del Correllengua a les 19:45hores.....Concentració a la porta de l'Ajuntament. Arribada del Correllengua al saló de plens de l'Ajuntament d'Elx, lliurament de la flama del Correllengua a l'alcalde d'Elx i lectura del manifest per la llengua a càrrec de joves de la ciutat. Actuació de la colla de dolçainers i tabaleters.


dijous, 4 d'octubre a les 21:00hores: Arribada del Correllengua al Casal Jaume I d'Elx, actuació de “POT de PLOM” teatre presenta:
CON LA IGLESIA HEMOS TOPAO!” un monòleg de Xavi Castillo.
http://www.potdeplom.com/ca/espectacles/iglesia.html.
També hi haurà “picadeta”









EDITORIAL DE VILAWEB D'AVUI, VICENT PARTAL IMPRESCINDIBLE!

DIMECRES, 03/10/2007 - 06:00h
Estabilitat? De què, moreno!

Juan Carlos de Borbón diu que el seu regnat ha portat l'estabilitat i la democràcia a l'estat espanyol. La premsa del règim udola de plaer i els partits, quasi tots, aplaudeixen com a correctes cortesans que són. Tot molt bonic, tret que és mentida. La pretesa estabilitat que ens ha regalat el Borbó només sembla estable perquè els demòcrates no han, no hem, parat d'acceptar renúncies. I tot i amb això, ja en parlarem, perquè, en vist de totes les coses que passen aquests dies, parlar d'estabilitat mentre portes posada la corona no deixa de ser una miqueta divertit.

Quan Juan Carlos parla d'estabilitat supose que vol dir que ell encara és rei i que PSOE i PP poden anar alternant en el govern de l'estat mentre l'Audiència espanyola els deixa tranquils i no para de fastiguejar els altres. I, supose que també vol dir que, de moment, tan sols ha perdut el Sàhara, de la llista de territoris que eren indiscutiblement espanyols quan Franco li va donar les claus de la caixa i el sabre de comandant suprem. Vist des de la seua perspectiva, potser sí que hi ha hagut estabilitat, sobretot si tenim en compte que tota l'oposició, començant per aquell Isidoro que acabà essent conegut per Felipe González, l'anomenava 'Juanito el Breve'. Però la llista que explica la pretesa estabilitat és farcida, no pas de mèrits seus, sinó de renúncies de l'oposició democràtica. O és que ja hem oblidat que el PSOE havia acceptat una democràcia en què el Partit Comunista no tenia lloc? O que Esquerra Republicana no es va poder presentar a les primeres eleccions perquè era il·legal? O que la sacrosanta constitució es va pactar sota l'amenaça gens metafòrica dels sabres, arraconant reivindicacions com el dret d'autodeterminació que tots deien que sostenien? Hauríem d'oblidar també que els atemptats ultres al País Valencià, començant pels dedicats a Joan Fuster, mai no han estat investigats? I la maniobra, encara avui anomenada el cas Scala, que va enfonsar els anarco-sindicalistes? I el 23F? Que era una mostra d'estabilitat potser? I tot allò de l'OTAN, que era que no i va resultar que sí? I els pactes de la Moncloa i la domesticació dels sindicats? I la implicació, mai prou explicada, de Juan Carlos en una part de la maniobra que acabà espatllant el ruc de Tejero, què era? I els silencis sobre la seua peculiar família? I la impossibilitat de saber-ne res, dels seus foscos negocis que han portat a la presó fins i tot alguns dels administradors de la seua sorprenent fortuna? Sorprenent sí. I tant. Era un pobre de solemnitat i ara és un dels rics més rics. I em sembla que no deu pas ser amb el sou ordinari que cobra, que s'ha fet tan ric. Però, és clar, en una nova mostra d'estabilitat, els partits del règim van impedir, el mes passat al congrés espanyol, que es poguera saber què cobra de nosaltres, tan sols això. I afegiu-hi tanta cua com vulgueu, de la LOAPA als morts de Vitòria, del cinc per cent del parlament valencià al fet que encara avui, trenta anys després!, no siga possible d'honorar com cal els morts que lluitaren per la democràcia, mentre ell conspirava contra el rei, el seu pare, amagat darrere les faldilles del marit de la Collares.

Estabilitat, diu? Fuig, home! Vergonya, en tot cas. Nostra i dels nostres pretesos capdavanters, que s'han empassat tot allò que sabien i més, afirmant en veu baixa que ho feien, no perquè volien, sinó perquè no tocava més remei, i perquè ves què hi farem! Però això sí: en veu alta vinga aplaudir i aclamar la monarquia, aquesta europea i discreta monarquia que ara tanca revistes i després persegueix fotògrafs o mira d'engarjolar gent que es nega a acceptar la vergonya heretada. Fins ahir mateix.

dimarts, d’octubre 02, 2007

NO CALLAREM LA VERITAT (Del bloc de Toni Cucarella)


Encara ens queden veus per cridar la veritat. Gràcies Toni


A LA POR LI DIUEN SENY (O TRELLAT). TONI CUCARELLA


diumenge, 30 de setembre de 2007 | 13:09h

Segons el president Montilla, la crema de fotos del rei i la proposta de referèndum del lehendakari Ibarretxe és munició per a l’artilleria del PP. "Aquestes actituds ens fan molt mal perquè són utilitzades pels enemics de Catalunya per atacar Catalunya", ha dit. Aquesta cantarella m’ha fet recordar els arguments que al País Valencià sol utilitzar el “valencianisme no catalanista” quan remuguen que usar públicament el terme Països Catalans, fins i tot dir-li català al valencià, provoca l’augment de l’anticatalanisme i dels anticatalanistes. I en la part superficial tenen raó, perquè els mitjans espanyols de seguida que ho senten a dir, o perquè els ve el rot a la gola, que tampoc no hi necessiten motius, s’espolsen la que Déu és Goebbels i allà vas cabàs que de mentides te n’aboquen per la seua boca d’albelló espanyola per a carregar el carro a tall de vares. Però callar també dóna ales als enemics. Callar davant les mentides, la manipulació, l’enverinament social, fer de la crispació argument i objectiu polític... callar davant aquesta estratègia palesa una actitud de profunda feblesa democràtica. Callar no és un atribut del seny, sinó una manifestació de covardia, un indici de por. I diuen que les feres salvatges oloren el pànic de les seues preses i s’enardeixen. És el que oloren el PP, Ciudadanos i companyia, i els seus mitjans d’intoxicació: por i acomplexament, i se’ls excita virulent el nervi de l’espanyolitat.

El silenci davant la mentida i la manipulació acaba per fer passar la víctima per botxí. I, és clar, després ens sorprenem que arreu del món ens acusen del que no som. Perquè quan callem la veritat arreu només s’escolten els brams dels mentiders sense escrúpols. I sí, llavors els brams d’ase pugen al cel i s’escampen victoriosos per la plana.

En una ocasió vaig haver de discutir sobre aquesta actitud amb un militant del Bloc que blasmava el meu catalanisme. El valencianista-no catalanista (a la manera de JF Mira) al final es va posar “parabòlic” o paregut i em va etzibar un proverbi xinès que, en teoria, lloa la paciència i el seny dels qui actuen en silenci: “Seu a la vora del riu i tard o d’hora veuràs passar el cadàver del teu enemic”. La cosa va quedar en aquell empat que diu que cadascú s’ha quedat amb lo d’ell. Tanmateix, vaig imaginar-me el proverbi en un espai conegut: el riu Cànyoles o de Montesa. Fa trenta anys –poc més o menys encara t’hi podies escapbussar. El riu portava aigua tot l’any i a l’estiu la gent es banyava en els seus assuts, gorgs i remelsos... Tohom va callar, però, mentre arreu es feien pous nous i proliferaven les piscines, tothom callava mentre contemplava com el riu perdia cabal i s’assecava any rere any. Avui el riu no porta aigua a l’estiu, i quan en porta o és aigua de claveguera o és de barrancada després d’algun ruixat de tempesta. M’imagine el Montilla de torn o el valencianista-no catalanista assegut a la riba, esperant en silenci, mentre els seus enemics fan pous i construeixen piscines en nom del progrés i el bé de l’economia, i el riu s’asseca, i ell, és clar, coneix les causes, però no s’enfronta als enemics. Perquè ell és un home assenyat, i el silenci, n’està convençut, és la més alta virtut d’un polític. Però si bé calla davant els enemics, critica obertament els qui denuncien l’espoli i la destrucció. Els critica i espera que la seua paciència i el seu silenci davant els enemics que fan pous, construeixen piscines i degraden el riu, tinguen la recompensa que assegura el proverbi. I espera vora el riu sec, i un dia riu amunt cau un ruixat i abaixa riu avall una barrancada tempestuosa i s’emporta per davant tot el que hi ha al queixer eixut, fins i tot s’emporta el Montilla aquell que esperava que les aigües li abaixaren, com a recompensa pel seu trellat, el cadàver del seu enemic. I és ell qui acaba cadàver, unflat com un bóta, allà vora mar, on desgüassa el barranc que un dia va ser un riu, ara ja per sempre més mut.