¡A mí me hablas en español! (CATALANOFOBIA)

PER OFRENAR NOVES GLÒRIES A MADRID

http://www.vilaweb.cat/editorial/3740781/ofrenar-noves-glories-madrid.html

Josep Pla. El carrer Estret.

"I això és tot el que jo sabria dir després d'una investigació preliminar del carrer en el qual hauré de viure. És certament ben poca cosa, però si se'm permetés faria una confessió: les "poques coses" cada dia m'apassionen i m'agraden més. Estic tan fatigat de constatar que darrera de les "grans coses" no hi ha absolutament res, que tendeixo gairebé inconscientment a valorar les coses amb un criteri contrari a les seves dimensions externes."

Vida i destí - Lectures i Garzón

Després de veure el vídeo de l'hora del lector i el post entusiasta de Xavier Aliaga tenia ganes de llegir aquesta novel·la, o millor aquest tros de vida i història, patiment i superació.
Ara, després d'alguns mesos d'haver-la paït encara impressiona aquest volum monumental. I més encara quan s'estableixen alguns paral·lelismes entre la situació actual del jutge Baltasar Garzón, vegeu el post de Vicent Partal d'avui a Vilaweb, i alguns dels protagonistes com el comunista Krímov empresonat a la presó de la Liubianka i que no se'n sap avenir de com és que està sent processat, ell que havia dut a tants a la presó durant les porgues de 1937.
L'individu contra l'ESTAT, nacionalsocialista o estalinista tant fa, el silenci i la por a la repressió, l'ànsia de llibertat i les petites lluites de les persones sota l'amenaça de la guerra.
Al final, després d'un llarg hivern rus, arribarà la primavera.

El nacionalsocialisme havia creat un nou tipus de presoner polític: el dels criminals que no havien comès cap crim.
(...) Se'ls acusava de ser sospitosos de poder ser-ho. (

La relació de desequilibri entre la fragilitat del cos humà i la potència colossal de l'Estat se li va aparèixer en la seva concreta i imponent realitat; va tenir la sensació que l'Estat el mirava fixament a la cara amb uns ulls enormes, clars. D'un moment a l'altre s'abalançaria contra seu, i ell, fent carrisquejar les dents, deixaria anar un gemec, un crit i desapareixeria per sempre.

Indispensable.

PS: Pel camí s'han quedat altres lectures com Noverint Universi de Joan Andrés Sorribes, l'antologia Els altres mons de la literatura catalana, Les quatre estacions de Piera, Monjo i Mora, El nou Atles d'Història de l'Enciclopèdia, a més d'exàmens, grips, etc...

Editorial de Vilaweb.

Imprescindible Vicent Partal a l'editorial de Vilaweb.

Sobre les tres lleis de la robòtica-política

LES TRES LLEIS DE LA ROBÒTICA

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència sempre que això no contradigui la primera llei o la segona.

Podríem aplicar-les a la classe política?
Substituïu robot per polític i ésser humà per ciutadà o elector.
Pot ser som més visionàris, fantàstics, especulatius i utòpics que el propi mestre Asimov.

Tots som rinoceronts

Article de Manel Rodríguez Castelló al Levante-emv

Hipoteca Espanya - enviat per Santi-Xama

Hipoteca Espanya

- Hola, bon dia. Mire, venia perquè he vist que aquest mes m'han cobrat, erròniament, 180€.
- Ah, no! No és cap error. És la comissió per la seua hipoteca Espanya.

- Però si jo no l'he demanada!!!
- No, no cal demanar-la. L'hi assignem automàticament als titulars de les llibretes País Valencià, Catalunya i Illes Balears.

- Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?
- Ui, molts! Pense que és el que se'n diu una llibreta solidària. Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d'autopista als propietaris d'un compte Castella, o subvencionar-los la nova i multimilionària terminal T4 de Barajas.

- Però si jo no en tinc, d'ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada vegada que viatge!!! I als aeroports de L’Altet, El Prat, Manises i Son Sant Joan no tenim vols transoceànics ni terminal flamants!!!! I per a mi què hi haurà?
- Per a mi, per a mi... Au, home, no siga tan egoista! Que a vostè no li ve d'aquests 180€ al mes!

- Que no em ve de... però... i doncs?... així ho estem pagant tota la família? La meua dona? Els meus dos fills?
- Sí, sí, és clar, Tots els titulars.

- Però això són més de 700€ cada mes!!! És una vergonya!!!
- Mire, amb franquesa, entre vostè i jo... sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer. Les condicions són així!

- Doncs mire, sap què li dic? Que a la que puga canviaré de banc!!! No, millor dit, el muntarem nosaltres, el banc.

Au, que tinga un bon dia senyor...Sr. Solbes. Bon dia.

Des de fa més de 300 anys, les ciutadanes i els ciutadans dels Països Catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?
No, no, sinó de deixar de ser imbècils. Adéu Espanya, adéu.

SANTI

adaptat i ampliat per Xama

LA MISÈRIA, Manel Rodrígez Castelló a Levante-EMV

Si per alguna cosa paga la pena llegir el periòdic Levante-EMV és per alguna de les brillants col·laboracions de la secció Panorama, i especialment per alguna columna d'opinió com aquesta:

LA MISÈRIA per Manel Rodrígez Castelló

La pregunta és fins quan es mantindrà dempeus el miratge valencià que, contra la rotunda evidència de les xifres, projecta en l´imaginari col·lectiu la il·lusió d´un oasi en el desert. Les ones de la crisi ja s´emporten el castell d´arena que tan alegrement va aixecar al País Valencià la trama que conformen gorvernants i empresaris de la xauxa, amb el beneplàcit d´una societat contenta amb les molletes que li queien del festí de les feres, les últimes despulles de la carronya i el bombardeig sistemàtic de gasofa verbal i imatges de quinzet. La riquesa, ara ho sabem, pot ser enganyosa, però la misèria és incontestable. Superades totes les cotes de la indigència política i moral que encara anomenem democràcia valenciana, està per veure en quin punt l´empobriment material desfarà el somni infantil en què ens han entretingut per a major glòria dels seus negocis i privilegis. Desempolsegaran, una vegada més, la teoria del contuberni dels vells manuals franquistes per negar les dades de l´Institut Nacional d´Estadística que situen el país a la cua espanyola de creixement del PIB i una renda per càpita molt inferior a la mitjana. Diran que a Europa ens tenen mania i enveja perquè l´informe Auken torna a posar el dit en la nafra urbanicida, o que el fracàs escolar és un invent dels mestres. Deia Unamuno que ens ofegava l´estètica, però amb un mínim de sentit estètic mai no hauríem permès l´espectacle macabre del formigó emmerdant la terra. El que ofega és el miratge i la desmemòria de nous, efímers rics, la gran falla de cartó pedra. Impassible com un cadàver, el President vestit per Orange, insisteix amb la recepta que ens fa pobres i ens empeny una mica més cap a l´abisme amb el verí de la rajola. La pregunta és: i després qui, i després què?